Aquesta última setmana he estat reflexionant molt

La L, una noia que vaig conèixer quan vaig estar estudiant a Tòquio va ser assassinada en els atemptats del 13 de novembre a París. La quantitat de sentiments i de sensacions (moltes d’elles contradictòries) que em va inundar quan em vaig assabentar de la notícia em va agafar per sorpresa.

Com podia ser que m’afectés tant, si no parlava amb ella des de 2008. Aquí va ser quan em vaig adonar que tan feia, això.

El que importava és que els mesos en què ens vam conèixer al Japó van ser màgics per a les dues, i que vaig tenir la sort de compartir amb ella aquest període important de la meva vida.

Mai li vaig donar les gràcies

I és una de les coses que més greu em sap. Vam compartir concerts, aniversaris, viatges i riures… i mai li vaig donar les gràcies per tot això. Ja ho donava per fet, que sabria que estava contenta i agraïda per la seva conversa, per compartir el seu temps amb mi… Tot i així, ara sento que m’hagués agradat dir-li un simple “Gràcies!” per tot això.

Ara ja és tard per dir-li-ho en persona, però encara sóc a temps per donar les gràcies a totes les persones que han tocat la meva vida d’una forma positiva (sigui de la forma que sigui).

He decidit començar a donar les gràcies

Com a forma d’honorar la memòria de la L i com a forma d’honorar les persones que enriqueixen la meva vida.
Ja he començat a enviar missatges i e-mails a algunes d’aquestes persones (quin miracle, la tecnologia!). I estic pensant en escriure cartes o petites notes i enviar-les (sí, amb sobre i segell i tot!).

Malgrat que em faci una mica de vergonya

No em malinterpretis. Quan algú fa una cosa per mi, dono les gràcies.

Em refereixo a què m’espanta una mica el fet de donar les gràcies a algú pel simple fet d’haver-la conegut i de tenir la sort de què formi part de la meva vida. O d’enviar un missatge a algú amb qui m’hagi distanciat, però que ha estat molt important per a mi en algun moment del passat. Sí, em sona nyonyo… tot i que, si t’he de ser sincera, cap de les persones a qui he donat gràcies durant aquesta última setmana s’ha rigut de mi. Al contrari, s’han posat contentes!

Em fa sentir bé!

Què hi ha millor que fer que les persones que t’importen se sentin bé?

I hi ha estudis que donen suport amb dades aquest “sentir-me bé”. Des del punt de vista psicològic, donar les gràcies ajuda a fer que ens sentim més alegres, entusiastes i indulgents. I, des del punt de vista fisiològic, l’agraïment està relacionat amb canvis en la freqüència cardíaca.

O sigui que mato dos pájaros de un tiro!

I tu, a qui donaràs gràcies, avui?

M’agradarà llegir-ho als comentaris!



¡Ahora es tu turno! ¡Ayúdame a compartir!
0

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *