Estic amb un subidón de cafè

Avui m’han donat tant de cafè que les mans em tremolen, el cap sembla que floti entre els núvols, em costa enfocar la vista i em fa mal la panxa.

Imagino que et preguntaràs: “Quantes tasses de cafè t’has pres?”

De fet, m’he pres dues tasses

Sí, pot ser que dues tasses de cafè semblin poques (hi va haver una època en què prenia una mitja de quatre o cinc tasses).

La qüestió és que fa gairebé mig any que he deixat de beure cafè. Bé, no deixat, deixat al 100%, però he estat bevent un màxim de 4 o 5 tasses al mes. I mai en les meves fases premenstrual i menstrual. I la veritat és que, des que no bec tant de cafè, em sento molt millor.

Pot ser que aquestes dues (simples) tasses de cafè m’estiguin afectant més perquè estic a punt de menstruar. Pot ser. El que sé és que em trobo fatal.

Però, si ja no beus cafè, perquè avui, en plena premen, t’has pres dues tasses?

Per pressió social i per por a dir “no, gràcies”

De maig a setembre, vaig un cop per setmana a escoles bressols a fer classe. Al Japó, quan vas a visitar una escola (o, pel cas, cada vegada que tens una reunió fora del teu lloc de treball), et porten cafè o te directament, sense preguntar-te si en vols o no. A mi em sap greu dir que no vull cafè, o no beure-me’l per no ser maleducada i ferir els sentiments dels meus amfitrions (encara que es tracti de feina). Ja he de donar prou explicacions quan els dic que no bec llet amb el dinar i em fa força pal haver de rebutjar el cafè també…

Però m’han caigut fatal

No m’hagués imaginat mai que, només amb dues tasses de cafè, em trobaria tan malament, fins al punt que no em puc concentrar a la feina.

O sigui que, tot i que em fa pal haver de donar explicacions una vegada més (i potser quedar com una gaijin [=guiri] tiquismiquis), crec que hauré d’espolsar-me les pors i els “què diran”, plantar cara i dir:

Gràcies, però no

Què ho fa que, de vegades, dir no costi un món?

Imatge de Tyler Nix

¡Ahora es tu turno! ¡Ayúdame a compartir!