L’altre dia, una amiga em va preguntar:

Què li diries a una persona que diu que un coach és un llibre d’autoajuda que parla?

La resposta que em va venir al cap va ser: “Que no necessita cap coach i jo no tinc res a fer amb ell”.

Pot semblar una resposta òbvia, però et puc assegurar que, si m’haguessis fet la mateixa pregunta fa uns mesos, la meva resposta hauria estat ben diferent.

Hagués entrat en mode crisi

Primer, m’hauria sentit atacada personalment. Aquesta persona que jo ni tan sols conec està desmereixent la feina que fan els coaches. Jo sóc una coach. Per tant, m’està desmereixent i m’he de defensar. És una regla de tres simple, oi?

Segon, hauria portat aquest atac personal encara més enllà, i hauria començat a dubtar de mi mateixa i de la meva capacitat de prendre decisions correctes. He fet bé, triant ser coach?

I tercer, hauria caigut en l’espiral de la vergonya per haver decidit emprendre un camí que no tothom entén, aprova o creu que és vàlid. I segueixo amb la regla de tres (que crec que és l’única cosa de matemàtiques que se’m va quedar gravada!): he triat ser coach, i no tothom entén, aprova o creu que ser coach sigui vàlid, el que deu voler dir que no tothom m’entén, m’aprova ni em valida.

Ja sé que no és lògic, però encara és el meu mode per defecte

Aquest procés de pensament no està basat en res tangible i el comentari d’aquest conegut de la meva amiga ni tan sols anava dirigit a mi!

No sé quina deu ser la raó que tinc per haver instal·lat aquest programa i, si t’he de ser sincera, ni falta que em fa. El que sé és que ja no em serveix, que s’ha quedat obsolet i el vull desinstal·lar per instal·lar-ne un de nou que sigui més útil.

I ara estic instal·lant un programa que es diu “puc escollir”

Per exemple, davant l’opinió d’aquesta persona que creu que els coaches són llibres d’autoajuda que parlen, puc escollir sentir-me atacada i avergonyida de mi mateixa, o puc escollir acceptar que és la seva opinió i que jo no hi tinc res a veure, amb ella.

Ja sabeu quina trio, oi?

Aquesta conversa em va fer pensar en una frase que vaig llegir de l’expert en màrqueting americà Scott Stratten:

“No intentis convèncer els que odien; no ets una encantadora de burros”.

De la forma en què jo ho veig, no puc controlar el que els altres diguin, pensin o facin. El que sí que puc fer és escollir com vull actuar davant d’aquestes accions. En lloc de deixar que el meu software obsolet doni la resposta per defecte, trio fer servir el programa “puc escollir”.

I escullo on vull enfocar-me

No vol pas dir que decideixi negar totes les meves condicions externes sinó, com diu el filòsof i coach Fredy Koffman, el que decideixo és enfocar-me en allò que jo puc canviar.
El fet d’haver mogut l’objectiu de la càmera des d’una situació que em fa sentir que no puc fer res, i haver-lo posat a sobre del “puc escollir”, fa que senti que tinc més poder sobre la meva vida. Per exemple, puc escollir sentir-me com una merda a causa un comentari anònim, o puc escollir decidir que la seva opinió no té res a veure amb mi.

I tu, en què esculls enfocar-te?

M’encantarà llegir-ho als comentaris!

(Per cert, saps com es diuen els llibres que parlen? Audiollibres. No coaches. Que quedi clar ^_-)



Ara és el teu torn! Ajuda'm a compartir!
0

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *