Des que era petita que sóc una apassionada dels llibres

Amb cinc anys, gairebé sis, la meva mare em va comprar el meu primer llibre, La Rosa de Sant Jordi, i des d’aquell moment ja no hi va haver marxa enrere. Em podia passar hores i hores tancada a la meva habitació immersa en un llibre formant part de les aventures que estiguessin passants els personatges.

 

Em passava hores jugant amb les meves nines

Ja fossin les barbies o ninots de goma, m’inventava històries que duraven setmanes i setmanes, en què cada nino era un personatge diferent, amb la seva personalitat pròpia i fins i tot una veu diferent (sí, feia veus diferents per a tots els ninos).

 

Escrivia històries a la meva màquina d’escriure

Una Olivetti beige a la que li ballava la lletra N. Escrivia les aventures de la Sara, una nena que vivia en un poble que es diu Almendro i que havia de descobrir qui era el lladre d’estojos que corria per l’escola.

 

Però també m’encantava parlar amb els altres

Des de petita, no he tingut problema amb començar converses amb desconeguts, en preguntar a qui pertoqués en cas de dubte, en aixecar la mà a classe per preguntar o per respondre qualsevol pregunta, en parlar durant hores i hores del que m’agradava. Fins i tot en mig de classe, no callava i m’havien hagut de castigar més d’una vegada i de dues…

 

No m’he considerat mai una persona tímida, aleshores deu voler dir que sóc extravertida, oi?

Però ah!, sorpresa!

L’any passat, després de quatre anys d’haver-lo fet per primera vegada, vaig fer el test de personalitat de Myers-Briggs i vaig obtenir com a resultat que tinc un tipus de personalitat INFJ. I què vol dir, això? Doncs que, d’entre les preferències introvertides o extravertides, les persones INFJ són introvertides.

Això em va xocar força, perquè, clar, jo no sóc tímida, aleshores com pot ser que fos introvertida?

I aquí va ser quan vaig adonar-me del gran equívoc en què havia estat vivint: ser introvertida no vol dir ser tímida.

 

La introversió i la extraversió es refereixen a la manera en què una persona recarrega energia

Una persona introvertida recarrega energia estant sola, en un ambient tranquil, fent allò que troba relaxant (per exemple, llegir, escriure i inventar-se històries. En canvi, estar contínuament amb persones, socialitzant i interactuant li xucla energia.

En contrapartida, una persona extravertida, en canvi, recarrega energia en companyia, parlant, interactuant amb els altres. I, com pots imaginar, allò que li resta energia és estar soles durant molt de temps.

I jo (com ja deus haver imaginat) recarrego energia “cap endins”.

 

Descobrir que era introvertida em va canviar la vida

D’acord, potser sona molt melodramàtic, però és així com ho vaig sentir. Em vaig adonar de què no era una mala persona per voler passar un dissabte sola a casa després d’haver passat cada tarda de la setmana quedant amb diferents persones.

O que no volia dir que tingués problemes si, quan estava molt estressada, “desapareixia” del mapa i durant uns dies no parlava amb ningú ni enviava missatges.

O que prefereixi que m’enviïn missatges a què em truquin per telèfon sense avisar (és molt probable que no t’agafi el telèfon, així que avisa’m abans :P)

I, el que és més important, va fer que prengués algunes mesures per tal d’assegurar-me que tenia temps suficient per tal de recarregar piles.

 

1. Comprovar que tinc temps per a descansar abans de dir que sí a un compromís

Una de les coses que acostumava a fer era dir que sí sempre que em deien per quedar, perquè em feia por que l’altra persona s’ho prengués malament si deia que no. Això moltes vegades em portava a quedar amb gent gairebé cada dia de la setmana, el que volia dir que no tenia temps per a mi.

El resultat? Que, moltes vegades, després del tercer dia consecutiu estava tan sobreexposada que acabava anul·lant el compromís. Normalment deia que no em trobava bé, o que m’havia refredat… I saps el més curiós? Que, tan aviat deia aquesta excusa, acabava posant-me malalta de debò…

Ara, enlloc de dir que sí sense pensar, miro el calendari per veure que tinc dies en què puc estar tranquil·la per desconnectar del món i connectar amb mi.

 

2. Dir no sense sobreexplicar els motius

Aquest punt està lligat en certa manera al punt anterior. No sé si això és degut a ser introvertida o potser només és per la manera en què vaig ser educada. El fet és que em costa molt dir que no. I això em portava a dues situacions: o a sobrecarregar-me de compromisos o a donar mil explicacions a per què deia que no per por a què s’enfadessin amb mi o deixessin de comptar amb mi.

Ara, simplement dic que no perquè he de descansar, o directament que no puc i prou.

I saps què? Que en contra del que em pensava, la gent ho entén i no em demana explicacions (i, si es posa molt pesada demanant explicacions… doncs ja sé que és gent que no m’aporta massa…)

 

3. Crear un espai/temps a casa per poder desconnectar sola

Un dels detonadors que va portar a què m’adonés que sóc introvertida va ser el fet de passar de viure sola (amb la meva gata) a compartir pis amb la meva parella i la seva filla adolescent.

Fins aquell moment, no m’havia adonat que, malgrat quedar amb amigues o anar a compromisos, tornava a casa, tancava la porta i tenia el meu espai i podia disposar del meu temps com millor em semblés. Fins i tot quan vivia a casa de la meva mare, tenia el meu espai on poder tancar la porta i passar temps fent el que volgués.

De cop i volta, això va canviar. I no tant perquè ells dos m’exigissin coses impossibles, sinó perquè jo no entenia que necessitava aquest temps per a recarregar-me. Pensava que havia d’estar tot el temps amb ella, a la mateixa habitació, fent-ho tot juntes, perquè sinó es pensaria que no m’importava o que era egoista per voler estar sola. Això va comportar que, durant sis mesos, no fes pràcticament res per a mi mateixa. Et pots imaginar que vaig acabar tan cremada que hi havia dies que fantasiejava en agafar la meva gata Natsu i desaparèixer a mitja nit…

Entendre que, de fet, tenir aquest espai/temps per a mi no era ser egoista sinó que era necessari i imprescindible perquè jo estigués bé (i, en conseqüència, tothom a casa estigués bé) va ser crític.

 

No és fàcil, però paga l’alegria

És cert que semblen tres passos senzills però, per a mi, no ho van ser pas. Això sí, m’han donat vida. De fet, pot ser que et sembli estrany, però des que vaig començar a ser conscient de les meves necessitats com a introvertida i vaig començar a tenir cura de mi amb aquestes tres accions, que no m’he refredat ni he tingut mal de coll ni una vegada.

 

I tu, què fas per tenir cura de la teva part introvertida?

M’encantarà llegir-ho als comentaris!

I si vols reservar una sessió de coaching gratuïta amb mi per veure com la teva introversió pot ser una gran aliada, envia’m un missatge i parlem!

 

Foto: Thought Catalog