Imagina’t…
Em llevo al matí cansada. No tinc forces ni de sortir del llit i gairebé no puc empassar-me l’esmorzar perquè tinc un nus a l’estómac i ganes de plorar. Ah, sí! I és el primer dia de feina després d’haver estat de vacances gairebé un mes.
¿Qué me pasa, doctor?
Tinc la síndrome postvacacional
No cal que pateixis excés, perquè no és considerada una malaltia (sempre i quan els símptomes no s’allarguin més d’unes setmanes, aleshores potser seria adequat visitar el metge…). Malgrat tot, no és agradable sentir-se trista, sense força, sense ganes de menjar, amb dificultats per a dormir o per a concentrar-te en allò que estàs fent. I aquests són alguns dels símptomes d’aquesta síndrome.
A la xarxa hi ha llistes per “superar-la” per donar i vendre
Només cal que escriguis aquesta paraula al google perquè t’apareguin mil i un mètodes infal·libles per estar al 100% de les teves possibilitats en un instant. Malgrat tot, encara que alguns d’aquests mètodes són força assenyats, em sap greu dir-te que no hi ha receptes màgiques que es puguin aplicar per a tothom. Almenys, jo no n’he trobat cap fins ara…
I si hi ha una cosa que em fa sentir malament són els consells simplistes
O consells en què et presenten una “solució” que abasta molt més del que pot semblar a primera vista.
Un consell que sembla molt fàcil és el de no agafar massa dies de vacances seguits i aprofitar per descansar. En el meu cas, això és molt difícil perquè, vivint al Japó, a 10.000 km de casa, o agafo un grapat de dies junts o no em val la pena agafar l’avió. I què dir de descansar! Després de més d’un any sense veure la família i els amics, et puc assegurar que la meva agenda està més plena que quan estic treballant.
I estic convençuda de què no sóc l’única que es troba en una situació com aquesta.
Per això, aquest consell no em serveix.
Un altre dels consells que més he llegit a la xarxa ha estat el de “mantingues una actitud positiva”. Com si ser positiu fos tan fàcil o fos una cosa que passa per art de màgia només pel simple fet de voler-ho!
No vull sentir-me estúpida
Cada vegada que llegeixo “sigues positiva” o “considera la tornada a la feina una cosa bona” em sento atacada i estúpida.
Atacada, perquè qui pebrots és qui escriu l’article per dir-me que el que estic fent ho estic fent malament?
Estúpida, perquè em trobo sense recursos i sense poder per mantenir, en el cas que ens ocupa, una actitud positiva.
El que vull és sentir que tinc poder
A mi, personalment, no em fa sentir millor afegir més coses a la meva llista de “coses que no sé fer però que hauria de dominar”. En el cas de la síndrome postvacacional, en què ja em sento sense forces i sense ganes, no m’ajuda dir-me que he de ser positiva. Per què? Doncs perquè dins el meu cap el diàleg entre jo i la meva mini-mi vindria a ser una cosa com aquesta:
JO: Hauria d’aprendre a tenir una actitud més positiva per sortir ràpid d’aquesta síndrome.
MINI-MI: Sí, clar, com que és tan fàcil.
JO: Però…
MINI-MI (interrompent-me): El que passa és que ja hauries de saber com ser positiva. No en saps i, com que no en saps, per això tens aquesta síndrome i et sents malament.
JO: Però…
MINI-MI: I no saps ser positiva i per això també et sents malament.
Resumint: em sento malament i, a sobre, em sento malament per sentir-me malament.
Quin panorama.
El que vull és tenir recursos
El que em funciona és tenir una sèrie d’eines que pugui fer servir quan vulgui i que em facin sentir que tinc poder. Tècniques o tàctiques que no em suposin una càrrega més a tota la llista de “coses que no sé fer però que hauria de dominar”. I, sobretot, que funcionin si pot ser instantàniament.
L’eina que et presento avui és el que anomeno “Acceptar el que és”
Com diu el seu nom, es tracta de reservar-te un minut i mig o dos minuts per tal de dir-te en veu alta com t’estàs sentint en aquest determinat moment. Sigui el que sigui, ja sigui empipament, cansament, alegria o tristesa. Són dos minuts en què et dónes permís per desfogar-te i acceptar com et sents, sigui com sigui, sense jutjar-te.
M’he adonat que acceptar com em sento m’ajuda en moments d’estrès
Bàsicament, perquè sembla com si allò que estic acceptant em passés per davant dels ulls i, només pel fet de sentir-se reconegut, ja estigués content i no sentís la necessitat d’aferrar-se a mi.
I, eh, ja és un gran pas!
Vols saber com fer encara més efectiva aquesta tècnica?
Aquí tens el vídeo que t’he promès en el títol del post!
I tu, tens alguna eina a què recorres en moments d’estrès?
M’agradaria llegir-la als comentaris!
