De petites, totes som curioses

Hi ha una cita atribuïda a l’Albert Einstein que diu “Jo no tinc cap talent extraordinari, només sóc extremadament curiós”.

L’estiu de quan tenia vuit anys, vaig escriure el meu primer llibre.

No vaig dubtar ni un moment de les meves capacitats.

No vaig dubtar ni un moment que el resultat seria un bon llibre.

L’únic que tenia davant meu era una Olivetti amb la tecla N que ballava (exactament igual que la de la foto) i la curiositat de llegir el meu resultat de l’aventura.

I em vaig sentir tan orgullosa i capaç quan vaig tenir el meu mecanoscrit “enquadernat” amb un clip davant meu que és una sensació que encara puc reviure ara mateix si tanco els ulls.

On va, la curiositat?

Vaig seguir escrivint redaccions i historietes durant tota la meva infantesa i adolescència. Escrivia per plaer, i em sentia bé i confiada. En part, vaig triar estudiar periodisme perquè vaig pensar que, d’aquesta manera podria dedicar-me professionalment a l’escriptura (els periodistes escriuen, oi?).

Crec que va ser en aquest moment en què vaig deixar d’escriure. Sí, escrivia els articles i els exercicis que em demanaven a la uni, però sempre m’he descrit aquest moment a mi mateixa com a el moment en què el Periodisme va matar la meva imaginació.

Va ser en aquest moment quan, sense tenir consciència de què feia, vaig decidir creure que no tenia imaginació, que els meus escrits havien de ser puntuats i que mai aconseguiria escriure res que valgués la pena ser llegit.

I aquí és on la meva curiositat per a l’escriptura va amagar-se darrere del judici que no tinc res interessant per compartir.

Els judicis eclipsen la curiositat

Quan parlo de judicis en aquest post em refereixo a aquelles opinions que són expressades i viscudes com a La Veritat.

En el cas que t’explico, el meu judici de què jo no tinc res interessant per compartir es va convertir en una creença.

El meu procès de raonament era: no tinc res interessant a dir i, per tant, ningú em llegirà. I si ningú em llegirà, aleshores per què molestar-me a escriure?

Totalment, un peix que es mossega la cua.

Què puc fer, enmig d’aquest eclipsi?

El que he fet durant molts anys ha estat embolcallar-me en les seves ombres i no escriure.

Fa uns quatre anys vaig començar a escriure de nou, vaig rebre comentaris positius i encoratjament, però només em va fer falta un comentari negatiu per tal de tancar-me en banda de nou i no tornar a escriure durant més de tres anys. Les crítiques negatives d’aquest professor no van fer més que reforçar La Veritat que m’havia creat de mi mateixa: que el que tinc a dir no és digne de ser llegit (i, per tant, no val l’esforç de fer-ho). I tant se val els comentaris positius que havia rebut, aquells no conten.

Deixar que la curiositat brilli

Malgrat tot, el desig d’escriure i de donar forma a una història que em ronda pel cap des de fa anys no s’ha apaivagat. És com si la meva curiositat encengués una llanterna de tant en tant i pogués veure una mica de llum enmig d’aquest eclipsi.

Què passaria, si m’assagués a donar forma a la història?

Què és el que els meus personatges volen dir-me?

Què em poden ensenyar, aquests personatges?

De què tinc por?

On hi ha curiositat no hi ha lloc per als judicis

Un judici és una certesa. Com deia, es converteix en La Veritat.

La curiositat, la pregunta, és una incertesa.

I, evidentement, a la certesa no li agrada la incertesa. Són com el Harry i el Voldemort: “cap dels dos podrà viure mentre l’altre segueixi amb vida”.

On hi ha curiositat, hi ha possibilitats

Quan visc en el judici de què no tinc res interessant per explicar, només hi ha una possibilitat: no fer res.

Quan em faig totes les preguntes que he escrit abans, se m’obra una porta a tot de possibilitats:

Puc escriure la història i trobar persones a qui els agradi

Puc escriure la història i descobrir que realment no tinc res a dir

Puc escriure la història i descobrir que tinc més a dir del que em pensava

Puc escriure la història i fins i tot publicar-la!

Puc no escriure la història

Evidentment, que se m’obrin possibilitats no vol dir que tot siguin flors i violes. El que vol dir és que trio donar-me el benefici del dubte i trio atrevir-me.

I tu, a què t’atreveixes?

M’encantarà llegir-ho als comentaris!