Què faig? Com? Per a què?

Aquestes són algunes de les preguntes que m’he estat fent aquestes últimes setmanes.  He estat pensant molt sobre què vull aconseguir en aquest petit raconet de l’internet.

He omplert pàgines i pàgines fent brainstorming d’idees.

He tingut sessions de coaching súper inspiradores en què han anat sortint idees diferents, paraules diferents… però que totes comparteixen la mateixa essència:

Desitjo construir el meu propi Hogwarts.

Tenir un lloc que sempre estigui allà per donar-me la benvinguda a casa.

On hi hagi persones amb inquietuds semblants a les meves a qui veure i que em vegin.

Que sigui un lloc segur on atrevir-nos a experimentar amb coses diferents, amb rols diferents, amb personalitats diferents.

On la nostra mal·leabilitat no sigui una cosa “dolenta”

Ni una cosa de boges que canvien d’opinió cada vegada que pixen (quantes vegades m’ho hauran dit, això?).  Sinó que sigui una força. Una arma secreta. Allò que és la nostra essència, si bé aquesta prengui diferents formes depenent del dia, de la circumstància, de les persones amb qui estiguem.

Com ho puc fer, tot això, d’una manera que em serveixi, que ens serveixi, i que no em faci ser algú que no sóc (ni vull ser)?

Com incorporar tots els meus interessos sense haver de mutilar-me per encabir-me en el motlle “experta en”?

Perquè t’he de confessar una cosa: quan m’apassiono per una cosa, m’apassiono moltíssim… i després, arriba un moment en què m’avorreix i una altra cosa atrapa la meva curiositat i m’apassiono de nou… en un cicle de curiositat i obsessió infinit.

I això fa que, quan em plantejo un projecte sobre un tema determinat i només aquest tema, m’entra una mandra increïble, perquè sé que arribarà un moment en què allò que m’apassiona ara arribarà un moment en què es convertirà en allò que “se suposa que he de fer”… i ho abandonaré.

És com el que em va passar amb el podcast Cuentitis Aguda. Va començar com un projecte delimitat: asseure’m cada dia durant 365 dies davant del micròfon i crear alguna cosa. I va funcionar durant aquests 365 dies perquè es va convertir en un diari sonor d’allò que anava atrapant la meva atenció durant aquest any. Quan va arribar el moment d’acomiadar-me, em va saber greu, perquè havia estat divertit, però alhora no volia estar-ho fent cada dia. Així que vaig decidir fer-ho setmanal. El que passa és que crec que el meu error va ser en canviar la temàtica i fer-lo només sobre llibres. Que sí, que m’encanten els llibres i em podria passar hores i hores parlant sobre llibres… peeeeeerò no és l’única cosa que m’agrada i va arribar un moment en què sentia un rebuig físic a haver d’asseure’m a gravar… i el podcast, tal i com el vaig “revampitzar”, està en stand-by.

No sé si en algun moment el revifaré, perquè fer podcasts, parlar per veure on les meves idees em porten, m’agrada.

El que no em funciona és confinar-me en un sol tema

I, per això, moltes vegades em sento una impostora perquè no sóc “experta” en res. Tot i que, què passaria si redefiníssim el concepte “experta”?

De moment, em trobo en un punt del camí en què tinc moltíssimes més preguntes que respostes i en què vaig caçant les idees al vol per conservar-les en el meu diari.

I, què nassos, vull compartir aquest procés amb tu perquè a mi m’agradaria veure més blogs on la gent expressés els seus dubtes, les seves cagades, el seu procés a través de la merda per tal de saber que no estic sola, en això.

Ja hi ha prou llocs d’experts amb receptes i llistes i consells sobre com fer X per arribar a Y (i, eh, no en tinc res en contra, a mi també m’agraden!).

El que crec que ha arribat la meva hora d’arriscar-me a compartir amb tu aquest procés confús i incert en què m’he ficat i que m’està engrescant fins al punt en què vull saber-ho tot sobre ell (ja t’he avisat que, quan alguna cosa m’atrapa, em poso una mica Hermione amb la seva PET).

S’apropen canvis… M’acompanyes?

I tu, en quin procés et trobes ara mateix?

Foto: Ross Findon

¡Ahora es tu turno! ¡Ayúdame a compartir!