Mossego el Bubaloo i, tan bon punt el seu líquid toca la meva llengua, tanco els ulls i deixo que la seva dolçor em transporti a un dissabte qualsevol de l’hivern de 1998…
Falta poc per a les cinc de la tarda.
En tinc 14, gairebé 15.
Asseguda en un banc de la Rambla, davant del Cinema Bosc, espero a què arribin totes.
Què farem, avui? Baixarem fins a la Pasifae a passejar per la sorra quan es faci fosc? O anirem a comprar una fricandela amb patates i ens assaurem a les escales del Diana a veure passar la tarda?
Ara que ja hi som totes, de moment, anirem Rambla avall fins al Ben Dolç a comprar xuxes. Jo, poca cosa, el dolç no em mata. Alguns Boomers de menta i un parell de Bubaloos de mora blava. La veritat és que no tinc ni idea de quin sabor tenen les mores, ni si n’hi ha de blaves. Tant se val. El xiclet és dolç i bo i fa unes bombolles molt grans que no et peten a la cara, i això ja és suficient.
Mentre vaig fent bombolles, miro els rostres que surten dels colls de les jaquetes. Serà que algun d’aquests rostres és el seu? Serà que avui el podré veure, encara que sigui de pasada? Serà que avui serà el dia en què, finalment, em torni a saludar?
Una bombolla de xiclet explota i obro els ulls. Però no estic pas a les escales del Diana, ni tornaré a escoltar mai aquell hola que espero des dels 14…
