Les paraules són poderoses
Com a periodista, ja era conscient de la importància de les paraules i de la influència que tenen tant en les persones com en la història. I des que vaig començar amb el coaching, que cada dia em vaig fent més plenament conscient d’aquesta importància.
Les paraules contenen acció i transformació
Ja t’he explicat que el coaching mateix és acció i transformació. I, en aquesta mateixa línia, considera que les paraules també tenen aquesta potència.
En aquest tema del coaching no m’agrada parlar abans d’haver caminat el camí, és a dir, d’haver experimentat en primera persona allò de què parlo. O sigui que, abans de començar a fer “experiments” sobre el poder de les paraules i de les converses amb altres persones, vaig girar la mirada cap al meu interior i vaig començar a escoltar la manera en què em parlava a mi mateixa.
Però les paraules que em dic a mi mateixa no són massa maques…
Quan em cau un got a terra, em dic: “mira que ets torpe”.
Quan se m’oblida comprar pa: “ets un desastre”.
Quan no entenc alguna cosa: “mira que ets tonta!”.
Semla que tingui Radiopatio sintonitzada dins el meu cap!
I canviar de sintonia no està sent un procés fàcil. Bàsicament, perquè estic tan entrenada a no escoltar què em dic que m’he tornat sorda davant d’aquesta xerrameca contínua.
Què és el que vull aconseguir, parlant-me així?
Després de començar a fer aquest exercici per mi mateixa, he reflexionat quins són els motius per parlar-me així. I he arribat a tres conclusions:
- és una manera de motivar-me per tal de no tornar-me en una gandula.
- si em sento bé amb mi mateixa vol dir que sóc una creguda que es creu millor que ningú.
- és com una dona s’ha de parlar a si mateixa, oi?
Aleshores, em vaig preguntar:
I com m’està anant, fins ara?
Et pots imaginar la resposta: no massa bé…
Evidentment, canviar aquesta conversa no és una cosa que hagi aconseguit de la nit al dia. De nou, sento no poder donar-te una recepta màgica.
Sí que he vist, però, cinc passos que m’estan servint en aquest camí.
El primer, adonar-me
Què m’estic dient? Quan m’ho dic? Com em fa sentir? En quines situacions apareix, aquest diàleg negatiu?
El segon, acceptar-ho
Una bona manera de fer aquest procés és utilitzar la tècnica d’”Acceptar el que és” (link al post).
El tercer, sentir curiositat
El que em dic, m’està ajudant? Què em podria dir en lloc d’aquestes paraules? Què em podria dir que fos una mica amable?
El quart, comprometre’m
Comprometre’m a trencar aquesta cadena de pensaments destructius tan bon punt vegi que han començat. Pot ser fent-me preguntes, pot ser simplement dient-me en veu alta: “Sant Tornem-hi!” o aixecant-me de la cadira i anant a buscar un got d’aigua. O el que sigui.
El cinquè, ser amable amb mi mateixa
Aquest és el pas que m’està resultant més difícil, i que sorgeix del compromís de voler adonar-me i de voler ser la meva pròpia amiga.
I a tu, què et diu, la teva Radiopatio? I què fas, per canviar de sintonia?
M’agradarà llegir-ho als comentaris!
