Sóc una experta en viatges en el temps

I sense necessitat de tenir el Delorean del Regreso al Futuro ni del reculatemps de l’Hermione! 

El meu cap té una capacitat brutal per fer-me passar hores i hores pensant en algun punt en el passat. I és el millor en inventar-se futurs apocalíptics que no tenen res a envejar a les millors sèries distòpiques (riu-te’n tu dels Jocs de la Fam).

El problema és que estar en el passat o en el futur no em fa sentir bé.

Estar en el passat em fa caure en la malenconia acrítica 

Un dels meus súper-poders absurds (i en tinc uns quants) és que tinc la capacitat de saber on era, quan, amb qui i què estava fent cada vegada que posen a la ràdio una cançó dels anys ’90 o ‘00. 

Quina és la utilitat d’aquest súper-poder? La de transportar-me en un estat que jo anomeno de “malenconia acrítica”. Començo a imaginar com n’era, de feliç, en aquelles èpoques, en què podia sortir amb les meves amigues sense haver-me de preocupar de la feina, en què no tenia responsabilitats, en què tot em semblava possible… En definitiva, quan tot era millor que ara. 

I dic imaginar, que no recordar, perquè, en el mode “malenconia acrítica” el meu cervell decideix ignorar els moments en què no tenia amigues, o el buit a l’estómac quan m’assabentava que tothom quedava sense dir-me res, o en el pànic que em provocava la meva professora de matemàtiques… 

No qualsevol temps passat va ser millor… I què me’n dius, del futur?

Estar en el futur em fa estar ansiosa

Com et deia, el meu cap va a mil per hora per imaginar futurs apocalíptics en què estic vivint al carrer sense diners, completament sola, amb un carro de supermercat ple de gats. 

El resultat és que em preocupo i dono voltes i més voltes a coses que ni tan sols han passat i que estic segura que serà difícil que passin (tot i que lo dels gats no ho descartaria… :P). 

L’ideal seria estar en el present…

Però em costa suor i llàgrimes estar en l’aquí i en l’ara

Crec que, després d’haver-te fotut el rotllo amb el passat i el futur no cal que m’enrotlli massa en explicar-te el perquè. Mare meva, això comença a assemblar-se a La Cançó de Nadal del Dickens, amb els fantasmes dels Nadals passats i futurs… Però no desespero!

Estic practicant diverses coses per estar present

No sóc massa bona amb això de la meditació. No sé què faig que, en lloc de relaxar-me, quan acabo m’adono que tinc el cos encara més tens que abans (potser un altre súper-poder?). Així que, buscant alternatives, he topat amb les següents tàctiques que sembla que estan tenint algun benefici. 

Estar atenta a la meva respiració

Poso la meva atenció en una sola respiració ben feta i visualitzo i sento com l’aire entra pel nas, passa per la laringe, es distribueix pels bronquis fins als pulmons, com els pulmons s’inflen, la caixa toràcica s’expandeix, la panxa s’infla, i com l’aire fa el procés contrari, la panxa es va desinflant, la caixa toràcica es contrau, l’aire surt dels pulmons pels bronquis, puja per la laringe i torna a sortir pel nas fins que no puc expirar més. 

És un moment, ho sé, i per això m’agrada. Perquè tot i que moltes vegades em costa mantenir l’atenció fins i tot un minut, em resulta més fàcil convèncer el meu cervell en estar concentrat en una sola respiració.

Concentrar-me en només menjar quan menjo

No sé tu, però jo normalment sempre estic fent alguna cosa quan menjo: o escoltant la ràdio, o mirant la tele (de vegades intento llegir, però em costa perquè perdo la línia contínuament…). I, quan me n’adono, ja he acabat de menjar i moltes vegades ni tan sols he assaborit el que he menjat. 

Del que es tracta és de no fer res més que menjar amb tots els sentits: gaudir dels colors del menjar, de com està presentat el plat, de quina olor fa, del so que fa quan m’emporto un mos a la boca, de la textura que té mentre el masteguo i de quin sabor té. 

Crec que he aconseguit mantenir aquest nivell d’atenció una vegada i va ser una experiència totalment nova menjar d’aquesta forma.

I estic disposada a seguir intentant! 

Entrenar-me a estar present és tot un work–in–progress per a mi, i m’anima saber que estic fent allò que m’és possible ara mateix per assolir aquest repte. Perquè, qui sap què m’espera, en el futur?

I tu, on ets, quan no estàs present?

M’agradarà llegir-ho als comentaris!