Avui és l’aniversari de la Natsu

Avui fa quatre anys que la natura va tenir a bé crear un miracle en forma de gateta i vaig tenir la sort de què entrés a la meva vida.

I, per tal de celebrar-ho, avui comparteixo amb tu un capítol del llibre dedicat a aquesta boleta de pèl que em fa riure fins i tot quan no vull riure.

(H)amor incondicional

Quan penso en (h)amor incondicional, penso en la Natsu.

Mai fins el moment en què la vaig tenir en les meves mans per primera vegada i vaig olorar el seu caparró, enmig de les orelletes, havia sentit el que sento per ella.

Depèn completament de mi, és cert… tot i que moltes vegades sento que sóc jo qui depèn d’ella. Fins el punt en què quan me la miro, quan ens mirem als ulls, sento que el meu cor se m’escapa d’entre les costelles per escapolir-se entre les seves.

Com pot ser que me l’estimi tant?

Com podria ser d’una altra manera?

No hi ha ningú que em faci riure com ella. Ja sigui amb les carones que fa, les poses que adopta o quan juga a fet i amagar amb mi per la casa.

La millor manera de començar el dia és quan se’m puja al costat del coixí perquè aixequi el nòrdic i pugui entrar dins el llit. Aleshores s’arrauleix al meu costat, enganxadeta a la meva panxa i comença a roncar. De vegades, recolza el seu cap al meu braç. I jo em fonc d’(h)amor.

No sé quina és la definició correcta del que se suposa Amor en majúscules. Ni si existeix. Ni si cal.

El que sé és que, si existeix, deu ser molt semblant a aquest fil vermell que uneix el meu cor amb el d’aquesta gateta que sempre m’observa i em protegeix mentre escric aquestes pàgines cada nit.