Hi ha vegades que és necessari parar

Pot ser que una decisió que hagis pres en un moment determinat i a la qual hagis investit un gran nombre de diners o de temps necessiti una revisió.

És el que m’està passant amb tot el tema de començar a treballar pel meu compte.

Deixa que m’expliqui

M’he adonat és que m’estic posant molta pressió a mi mateixa pel tema de crear un negoci de coaching, per tal de tenir uns ingressos iguals o superiors al que guanyo a la meva feina actual i poder treballar des d’on sigui mentre viatjo el món.

Crec que, ara mateix, potser no és allò a què hauria de dedicar esforços.

Sí, ja sé que potser em diràs “Doncs, si no ho vols fer, no ho facis!”.

I, en realitat, no hauria de ser tan difícil com això.

Malgrat tot, jo ho he de fer complicat (un altre súper-poder més a sumar a la meva llista…). I per a què m’ho faig difícil?

Perquè estic més preocupada pel què diran

Què diran els altres, què pensaran de mi, si deixo aparcat aquest objectiu de moment.

A veure, el setembre de 2014 em vaig proposar que, a l’abril de 2017 ja tindria el meu negoci de coaching en marxa i amb beneficis per poder viure bé i poder deixar la meva feina actual.

No és pas que m’hagués entrat la febre de l’enterprenedoria, sinó que, més aviat, havia caigut en el desencís a la meva feina actual on, just quan ja havia decidit renovar, em van canviar totes i cada una de les condicions que m’havien promès. La més gran: passar de tenir 16 dies de vacances l’any a tenir-ne 10.

De fet, ara que hi reflexiono, decidir ser la mestressa del meu temps i dels meus diners va ser més aviat una reacció a la meva situació present que no pas una acció motivada per un desig intrínsec. Sí, de fet, jo mai havia volgut ser la jefa d’enlloc.

Ni tan sols se m’havia passat mai pel cap presentar-me com a delegada de classe.

I no és que no hagi fet res durant aquest any i mig

M’he format com a coach, he començat una nova col·laboració amb la ràdio i amb una nova revista bilingüe anglès-japonès, estic acumulant hores de coaching en què milloro la meva tècnica i estic treballant de cara a conèixer com es fa, això de crear un negoci en un país estranger.

El que passa és que ara mateix, a 24 de febrer de 2016, considero que no és el moment de seguir per aquest camí de crear un negoci de 0 i fer tot el màrqueting que requereix.

Em vull centrar a crear connexions i a aprendre a fer networking. A crear connexions reals amb gent real i saber què és el que realment volen.

I vull superar les meves pors i escriure el llibre que em vaig proposar l’any passat.

Però em fa por

Ara que ja he dit que vull crear un negoci, què pensaran si encara no tinc ingressos?

Què dirà, la meva parella, quan més d’una vegada m’ha preguntat quan començaré a guanyar diners enlloc de gastar-me’ls?

I què, em diré, jo?

(Aquesta me la sé! Que sóc un fracàs, que sempre faig igual, que ja ho vaig fer una vegada quan vaig començar la meva novel·la i la vaig deixar al capítol 3, no seré mai capaç  de fer-ho, quina credibilitat tindré davant de possibles clients?) I la llista continua.

Una altra cosa que sé és que, ara mateix, cada vegada que penso en crear un negoci em sento com flotant en el buit.

Tantes coses han canviat en aquests últims 2 mesos que la pressa de començar aquest negoci ara em sembla una mica fora de lloc (fins i tot irrellevant, si no dir-ho no em fa sentir com un fracàs). Sento que necessito fer un pas enrere, prendre aire i deixar que les coses flueixin.

Saber que és un objectiu

Però enlloc d’atacar-lo directament, apropar-m’hi pels costats.

I, de fet, aquesta situació em sona familiar.

Quan vaig començar a estudiar japonès, l’últim any de periodisme, vaig decidir que, en tres anys, estaria al Japó. Durant aquests tres anys no vaig deixar de tenir-ho en ment, però en cap moment anava súper obsessionada amb el tema. Això sí, anava fent petites passes. Vaig seguir estudiant japonès, vaig començar Estudis d’Àsia Oriental, vaig anar a Madrid a fer un examen per una beca per a la qual sabia que no tenia el nivell, però a la qual hi vaig anar igualment, vaig demanar una beca de mobilitat, i me la van donar! I, com “per art de màgia”, el desig d’estar al Japó en tres anys es va complir.

Què vull dir, amb tot això? Que si tinc alguna cosa en ment, la compleixo, encara que sembli que no estigui fent res per aconseguir-ho.

En la meva experiència, res no passa “per art de màgia”

L’única cosa que puc dir és que seguiré exercitant el múscul de la curiositat, faré el GRAN des-propòsit de decidir que no vaig de cap a crear el meu negoci, de moment, i que recordaré com em vaig sentir quan vaig pujar a l’avió la primera vegada que vaig anar al Japó.

Tot té el seu temps, el seu ritme i només jo (o tu, en el teu cas) pots saber quan una cosa està a punt.

I tu, què fas quan sents que un objectiu que semblava prioritari ja no és el més important?

M’agradarà llegir-ho als comentaris!