El cliché “Pensa en positiu!” em fa venir basques

Ahir estava mirant la sèrie “Lie to me” i, en un capítol, el Dr. Lightman investiga el cap d’una pseudociència que es basava en crear nous patrons de pensament. Una de les frases que més repetien els “iniciats” era algo així com que s’ha de ser positiu i que les paraules que no són “positives” no són bones. Això em va fer pensar molt

No estic d’acord amb el positivisme acrític

Conec persones que tenen un tarannà optimista i que aconsegueixen donar la volta a les situacions de forma natural i sense esforç.

Jo no sóc una d’elles.

Cada vegada que escolto la frase “Sigues positiu!”, “Mira-t’ho pel cantó positiu!” em poso de mala llet.

Tinc una amiga que creu que, com que ara sóc coach, la meva vida és un compendi de frases motivacionals.

Perquè quedi clar: una cosa és que hagi triat ser coach i, una altra, que m’hagin fet una lobotomia.

La part fosca em tira més

Jo tinc més tendència a mirar el cantó negatiu. Ara en sóc conscient i ho reconec. De fet, no crec que, de per si, hi hagi res dolent en mirar el cantó negatiu de les coses. Principalment per dos motius:

1. veure quins són els aspectes negatius d’una situació no exclou que vegi els aspectes positius

Crec que, si em forcés a veure només els aspectes positius, em perdria part de la història.

2. si em forço a ser positiva el que faig és estressar-me

La meva primera reacció davant de les coses no és la de ser positiva. Si em forço a veure només el cantó positiu de les coses, m’estresso. De fet, és com si m’estigués reprimint. Què passa amb una olla a pressió si no deixes anar la pressió? Que explota. Doncs això. Que més que reprimir el que sento, ho reconec i miro com afrontar la situació.

De tot s’aprèn

D’un temps ençà, he començat a buscar què puc aprendre de tot el que em passa. S’ha convertit en una cosa gairebé inconscient, i ho faig fins i tot quan llegeixo un llibre. Tot i que el llibre en qüestió no m’agradi gens, sempre hi ha coses que puc aprendre, com per exemple, que ja no cal que perdi més el temps amb aquell autor determinat. Així guanyo temps 😛

És un procés

Primer em miro amb curiositat la situació. Després, reflexiono sobre com em sento. Ho reconec. Em pregunto: què he après? Això també ho reconec. I com a conseqüència natural, començo a imaginar formes de posar en pràctica allò que he après.

Clar que hi ha hagut moments a la meva vida que han estat un desastre o que m’he sentit com una merda. I que no voldria repetir per RES del món. Malgrat tot, he après coses i són aquestes experiències les que m’han portat on sóc ara. I, què vols que et digui, on sóc ara (no només geogràficament, que també, sinó mentalment) mola.

I tu, on ets, ara? Quin és el teu procés d’aprenentatge?

M’agradarà llegir-ho als comentaris!