He començat aquest post tres vegades
Des que la setmana passada vaig escriure sobre la gratitud, que vaig decidir que el següent tema sobre el qual volia parlar era el del perdó.
Per què?, et preguntaràs. Doncs perquè aquests dos sentiments van presentar-se davant meu agafats de la mà després d’assabentar-me de la mort de la L.
Fet que no deixa de ser curiós, perquè no es tracta de perdonar la L per res que m’hagués fet o per res que jo li hagués fet. Més aviat es tracta de perdonar pel fet de jo haver deixat de fer.
És una mica complicat
I no sé massa bé com explicar-ho, així que et demano una mica de paciència i que vagis de la mà amb mi mentre llegeixes.
En el post anterior vaig dir que havia perdut el contacte amb ella. El que no vaig explicar-te és que jo tampoc vaig insistir massa en mantenir el contacte.
El motiu?
La noia que compartia pis amb mi al Japó quan vaig conèixer la L.
I no és precisament que aquesta noia (diguem-li X per fer-ho més fàcil) se’m plantés al davant i em digués: “Beth, no pots parlar amb la L mai més”.
De fet, no em va dir res. Pràcticament no em va dirigir la paraula durant els últims 5 mesos que vaig viure al Japó. En aquell moment, em vaig trobar en l’escenari en què la L no havia contestat a dos e-mails que li havia enviat, però continuava en contacte amb la X, que al seu torn no em parlava.
I aquí entra en joc un altre dels meus súper-poders
El de llegir massa entre línies sense confirmar les coses. Amb la conseqüència de què el procés de raonament dins el meu cap va anar de la següent forma: la L no em contesta. La L és molt amiga de la X. La X no em parla. La L, que és amiga de la X, tampoc em vol parlar. Ergo, jo desapareixeré del mapa i no tornaré a contactar mai més la L perquè no vull ser cap molèstia. Em quedaré en aquest raconet, callada i passant desapercebuda per tal que ni ella ni la X em vegin.
Vaig prendre una decisió presa de la por
Vaig preferir sacrificar una relació amb una persona que m’agradava i amb qui tenia força coses en comú per por.
Ja t’he parlat en un altre moment sobre el fet que podem triar. En aquell moment em va semblar que havia triat l’opció correcta. I el que em fa més mal és que, tot i que ara vegi que potser hauria pogut prendre un altre camí, ara no em serveix de res lamentar-me, perquè no hi ha res que pugui fer.
O potser sí, que puc fer alguna cosa?
Puc perdonar
I vull perdonar per partida doble. Per una part, vull perdonar la X per tot l’infern que em va fer passar. Per l’altra, vull perdonar-me a mi mateixa.
He reflexionat força sobre el fet de voler perdonar la X. Hi ha diversos motius pels quals no l’he volgut perdonar fins ara, i els he destil·lat en dos.
- perquè no s’ho mereix i
- perquè jo no li vaig fer res!
I com m’ha anat, sense perdonar?
No massa bé. Per decidir seguir enfadada amb la X li he decidit donat un lloc prominent en els meus records del temps que vaig estudiar a Tòquio.
He decidit perdre el contacte amb persones que m’agradaven i que considerava amigues.
He decidit que isolar-me en moltes circumstàncies (com deixar d’anar a classe de japonès perquè ella hi era).
Estava (i encara estic) ressentida amb ella.
Durant molt de temps vaig estar esperant que vingués i em digués per què deixar de parlar-me. Quan finalment me’n va donar una, em va semblar tan de mala persona que vaig decidir que seria jo qui no li parlaria. I així segueixo després de vuit anys.
Tot ho he triat jo soleta
Pot ser la que X em deixés de parlar. Però totes les decisions que he pres motivada per aquest motiu les he pres jo tota soleta. D’aquí que, la segona part d’aquest perdonar estigui dirigida a mi.
Ja no li vull dedicar més temps
Nietzsche va dir que el ressentiment és l’emoció de l’esclau i Buddha que estar enfadat amb algú és com beure verí i esperar que l’altra persona mori.
L’única que té el poder per posar fi a això sóc jo.
I decideixo perdonar per un motiu completament egoista: ja no vull perdre més temps pensant en ella, ni prenent més decisions motivada per ella. Simplement vull viure en llibertat, i no puc fer-ho mentre bec verí sentint-me com una esclava.
I noi, si n’és de difícil!
Tot i que encara no he trobat el mètode per perdonar-la completament, ja he pres una decisió, i per a mi aquest ja és un primer pas important.
El que he estat fent és l’exercici d’acceptar el que és. El que em vinc a dir mentre em dono copets al cantó de la mà és que accepto que estic enfadada, que encara hi ha una part de mi que no vol perdonar la X, però que vull trobar la forma de fer-ho perquè vull ser lliure.
A més a més, és una altra forma d’honorar la memòria de la L, i crec que val la pena l’esforç.
I tu, de què t’has alliberat?
M’agradarà llegir-ho als comentaris!
2 Comments