Antes de dormir, me gustaba mirar por la ventana la ciudad que se extendía bajo nuestros pies. Tú me abrazabas por la espalda y me susurrabas al oído: “Tokyo de noche es un mar de luciérnagas”. Yo cerraba los ojos y, mientras esbozaba una sonrisa, me giraba para besarte.
De vegades, m’aclapara una nostàlgia enorme L’anomeno nostàlgia per donar-hi nom, perquè no és ben bé nostàlgia… És una sensació a la boca de l’estómac, com de buidor. Com de voler més. Com de no saber. Com de gana.
Mossego el Bubaloo i, tan bon punt el seu líquid toca la meva llengua, tanco els ulls i deixo que la seva dolçor em transporti a un dissabte qualsevol de l’hivern de 1998…