Ara tothom parla de coaching i tothom es creu coach
El coaching aplicat a la vida i a l’empresa va néixer com a derivació del coaching esportiu als anys 70. I, tot i que fa ja més de 40 anys que existeix, sembla que és ara quan està “de moda”.
Com que és una pràctica relativament nova, hi ha molta gent que vol comparar-la amb altres pràctiques i disciplines que ja existeixen.
Aleshores, és com la psicoteràpia? No, perquè la psicoteràpia se centra principalment en la psique i en el passat, mentre que el coaching se centra més en el present i, sobretot, en el futur.
Aleshores, és com la consultoria? Tampoc, perquè la consultoria parteix de la base de què el consultor és un expert, sap més que tu i vindrà, et donarà una llista amb coses que has de fer i marxarà.
En canvi, un coach parteix de la idea que no sap res de la clienta (a qui normalment s’anomena coachee) i que és ella l’única que té la clau per arribar on vol estar.
La idea és molt senzilla
Es tracta d’un procés d’aprenentatge transformacional en què jo com a coach t’acompanyo a tu, coachee, per tal que aconsegueixi els seus objectius. Tot i que “aprenentatge transformacional” pot semblar un concepte molt esotèric, de fet és tot el contrari. És un aprenentatge, perquè evidentment aprens coses noves, ja sigui de tu com de la forma com vols fer les coses. I és transformacional en el sentit de “canvi”, perquè aprens a mirar-te les coses des d’un punt de vista diferent i pot ser que aquest nou punt de vista suposi un canvi en la manera en què fas les coses.
El procés té tres components
- El lloc actual en què tu, com a coachee, ets trobes;
- el lloc a on vols arribar; i
- l’espai que separa aquests dos punts.
I el procés de coaching se centra en entrar en aquest espai que separa els dos punts. Perquè, pel motiu que sigui, com a coachee et trobes en una situació en què no saps com travessar aquest espai entre què tens i què vols.
Com diria en Dumbledore, seria “endinsar-nos en la foscor” i anar a la recerca de l’aventura.
Sembla fàcil, oi?
Malgrat tot, la pràctica és més incerta
Com a coachee, quan t’endinses en aquesta foscor, per seguir amb la metàfora, entres en una zona d’incertesa on no hi ha respostes clares. El que hi ha són preguntes i espais en què potser no has volgut mirar fins ara o que potser ni sabies que existien.
Com a nota personal, això ho he viscut sobretot en els moments en què he descobert que tenia recursos i opcions en situacions en què pensava que no en tenia. Per a mi, el coaching és un camí ple de “m’he adonat”s.
Qui me les fa, aquestes preguntes? Ho has endevinat! La coach! Sempre basant-se en allò que tu m’has dit. Una definició de coaching que m’agrada és la que fa el Leonardo Wolk, qui diu que una coach és una “bufadora de brases”. És a dir, com a coach, jo veig que hi ha grandesa, recursos i opcions dins teu, i em dedico a bufar perquè les brases es converteixin en flames i tu puguis viure la vida que tu triis. (I tranquil•la, que és una metàfora, no et pensis que jo en una sessió de coaching em passaré l’hora bufant-te… tot i que seria divertit veure quina cara faries :P)
El quid del coaching són les preguntes poderoses
Segons una de les meves coachs, una pregunta poderosa és la pregunta que una coachee més necessita en un moment determinat.
Explicada esquemàticament, una sessió de coaching amb mi té la següent estructura:
– Tu arribes a la sessió amb un objectiu en ment que vols aconseguir al final de la sessió
– Jo et vaig fent preguntes i t’ofereixo eines per aconseguir l’objectiu
– Tu reflexiones sobre aquestes preguntes i tries quines eines vols fer servir durant la sessió per aconseguir el que vols
– Al final de la sessió, marxes havent aconseguit el que t’havies proposat a l’inici de la sessió.
L’única que té les respostes ets tu
Com ja he dit abans, jo com a coach no sóc una experta en tu, perquè l’única que saps què et convé, què vols fer, quan i com ETS TU.
Això pot fer una mica de respecte, perquè és una aproximació diferent de la qual, almenys jo, havia estat acostumada fins ara i que era: hi ha algú que sap més, em diu què i com he de fer, i ho faig. I si no ho faig, cagada pastoret, perquè no hi ha cap altra alternativa a la qual m’havien donat.
Qui té tot el poder ets tu
I, com diu aquella frase ja suada atribuïda a l’Spiderman, “un gran poder comporta una gran responsabilitat”.
Vols que et regali preguntes?
– On sóc, ara?
– On vull estar?
– Què puc fer avui que m’apropi una mica més on vull estar?
M’agradarà llegir les respostes als comentaris!
