posta de sol cel ennuvolat

De vegades, m’aclapara una nostàlgia enorme

L’anomeno nostàlgia per donar-hi nom, perquè no és ben bé nostàlgia…

És una sensació a la boca de l’estómac, com de buidor. Com de voler més. Com de no saber. Com de gana.

És una sensació com de tenir núvols al cap. De voler dir molta cosa i no trobar les paraules. De tenir el cap a la lluna. De tristor.

És una flojera molt gran al cos. Com si estigués ple de cotó fluix. Com si pesés tones. Com si pogués flotar.

En moments com aquest, em pregunto: què estic fent?

Outsider. Impostora.  Falsa.

I sé que, quan passin uns dies (o unes hores), aquesta nostàlgia (per donar-hi nom) passarà

I tornaré a tenir el cap ple amb tantes idees que vessarà. Que les meves mans no seran ràpides el suficient per poder escriure-les totes. Que no hi haurà prou fulls al meu diari per contenir-les.

Però, avui, he d’aprendre a conviure amb aquesta nostàlgia.

Però, avui, he de recordar-me que, aquesta, també sóc jo

I tu, qui ets?

No et perdis ni un post!
Ara és el teu torn! Ajuda'm a compartir!
0

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *