Dimecres tenia el cos ple d’idees

Recopilar els textos que tinc escrits per aquí i per allà per editar-los. Potser preparar un altre llibre amb el resultat. Fins i tot potser podria fer una mena de workbook que, qui volgués, es pogués descarregar?

Ostres, amb els centenars de pàgines que tinc escrites i que mai han vist la llum, podria fer tot això i més! És clar que sí! A qui faig mal per intentar-ho?

I, quan semblava que res em podria parar, la inevitable davallada

Per fer temps, vaig començar a llegar articles d’aquí i d’allà i vaig anar a parar a un que es titulava alguna cosa semblant a “S’està publicant massa i hi ha una sobresaturació a les llibreries quan a Espanya no llegeix ni el Tato?”.

I en bona hora vaig decidir obrir l’article i llegir-lo… Perquè et pots imaginar què deien les editorials citades: que si hi havia saturació, si la qualitat del que es publicava cada vegada era pitjor, que ja no es publicava literatura de debó…

La síndrome de la impostora em va venir a visitar

Tota l’emoció i ganes i engrescament que sentia segons abans de llegir l’article, van desaparéixer.

En el seu lloc es va instal·lar aquella sensació a l’estómac de quan no has vist que hi havia un graó i en baixes dos de cop.

De nou, les preguntes de sempre.

“Qui sóc jo, per publicar res?”

“Qui sóc jo, per pretendre que tinc alguna cosa a dir?”

I vaig sentir vergonya. Molta vergonya.

I, alhora, em va entrar una ràbia molt gran

Perquè, a veure, quin objectiu tenen, aquests articles que diuen que s’està publicant massa?

Per què me’ls prenc de manera personal?

Què puc fer, per tal que no m’afectin com ho fan?

Si et sóc sincera, no en tinc ni idea, del per què.

El que sé és que aquests vaivens de sensació de menjar-me el món per tot seguit voler sortir fugint per tancar-me en una cova i no sortir mai més dels maimesos és aquí per quedar-se.

Què puc fer, doncs?

M’agradaria tenir la resposta, però tampoc la tinc (ho sento).

Ara per ara, he decidit que no llegiré aquest tipus d’articles que no m’aporten res i em fan sentir com una cuca.

I repetir-me que, de la mateixa manera que tot el que puja, baixa, tot el que baixa, tornarà a pujar.

Foto de Nathan Dumlao

¡Ahora es tu turno! ¡Ayúdame a compartir!