No tinc ganes de fer res

I quan dic res vol dir: RES! Ni llegir, ni cuinar, ni menjar, ni anar a la feina, ni escriure aquest blog, ni actualitzar el Facebook, ni preparar la secció per a la ràdio…

L’única cosa que faig és tornar a casa, estirar-me al sofà amb la meva gata (si no m’intenta arrencar l’orella d’una queixalada: història real) i mirar “Lie to me”.

Crec que encara estic en “mode vacances”

Sí, ja sé que ja fa gairebé tres setmanes que vaig tornar al Japó… Però ni el meu cervell ni el meu cos es volen acostumar a aquesta realitat. L’any passat també em va passar, això de tornar a casa sense ganes de fer res. Ho vaig atribuir al fet que, com que el viatge no va ser com m’havia pensat, era normal, perquè necessitava unes vacances de les vacances.

I aquest any? Aquest any el viatge ha sigut increïble! A què li puc donar la culpa? A què ha estat tan bo que no volia tornar?

Excuses!

Com a professional de les excuses (és un altre dels meus súper-poders), començo a fer-me preguntes per justificar el fet de no fer res:

Començo el meu negoci o no el començo? Com ho faig? Seré capaç de fer-ho? Val la pena que segueixi escrivint aquest blog? Realment se’l llegeix algú? Tinc alguna cosa interessant per dir? La meva secció a la ràdio li importa a algú? Qui em crec que sóc?

I així segueixo, baixant en una espiral d’autojustificacions de merda.

Per què enganyar-nos?.

Ja sé què “he de fer”

No es tracta de què no sàpiga com fer totes aquestes coses (bé, excepte la del negoci). Si busqués a internet, sé que trobaria centenars d’articles donant-me els cinc passos per tal de superar la síndrome post-vacacional. Fins i tot jo (podeu sentir-me cridant: “m’he convertit en una d’ells?!?!”) et vaig presentar la tècnica d’acceptar el que és. I no et pensis pas que no ho he fet, perquè cada vegada que vaig al lavabo a la feina ho faig! (Crec que els meus companys de feina deuen pensar que tinc un problema, de tant anar al lavabo…).

Però, saps?

M’he adonat que el sol fet de dir-me “hauria de” fa que la meva mini-mi es creui de braços, faci morros i em digui: “Sí home, perquè tu ho diguis. No ho faré”.

Perquè no es tracta de saber el “què”, sinó de trobar una manera que a mi em serveixi per “fer-ho”.

Vull fer alguna cosa que no em suposi un gran esforç. I que pugui fer estirada al sofà, a ser possible.

I si canviés les preguntes?

Una cosa que puc fer des del sofà és canviar les preguntes de més amunt, que em fan sentir com una merda, per unes altres que em facin sentir millor.

Com puc començar el meu negoci?

Com puc mantenir el meu blog fàcil i simple?

Què necessito per expressar-me amb claredat a la ràdio?

Almenys, ja m’ha servit per escriure aquest post! Ja és algo!

I tu, què fas, quan no tens ganes de res?

M’agradarà llegir-ho als comentaris!

¡Ahora es tu turno! ¡Ayúdame a compartir!