Et proposo un joc!

Troba les cinc diferències entre aquestes dues frases:

Una de les coses que aprenem a l’escola és que, quan escrivim un treball, ho hem de fer en tercera persona per demostrar que som objectius.

Una de les coses que vaig aprendre a l’escola és que, quan escric un treball, ho he de fer en tercera persona per demostrar que sóc objectiva.

Has trobat les diferències?

Exacte! Tot i que en les dues parlo de mi, la primera està escrita en tercera persona i la segona en primera persona.
El que intento il·lustrar amb aquest joc és una altra forma en què les paraules tenen poder en la història de la realitat que m’explico a mi mateixa.

Parlar en primera persona és poderós

Fer el pas de parlar en tercera persona a parlar en primera persona sembla fàcil, oi? Et convido a observar-te durant qualsevol conversa que tinguis avui. Quantes vegades et refereixes a les teves opinions o a les teves experiències fent servir la tercera persona?

Jo ho feia molt. I canviar-ho m’està suposant un esforç conscient i continu.

Pot ser que t’estiguis preguntant: “Si t’està costant tant, per què ho fas? Total, no canvia tanta cosa…”.

Suposa un canvi en quin lloc em dono a la meva vida

Per a mi suposa un canvi enorme en la manera que tinc de prendre part en la meva vida i en el meu món.
Parlar en primera persona de les meves opinions, de les meves experiències, en definitiva, d’allò que estic vivint, fa que sigui la protagonista d’allò que t’explico. Deixa de ser una veritat universal per ser només una veritat meva.

Em faig responsable d’allò que dic

I això em fa por. Em fa por perquè si jo sóc el subjecte, aleshores no puc amagar-me darrere d’una fictícia tercera persona a qui donar-li les culpes si a tu no t’agrada el que dic. “Ah, ha estat ella, no jo”.

I he de desafiar els meus judicis i creences

Un dels judicis més forts que tenia era el de què, si parlo en primera persona, pensaràs que sóc una creguda perquè no faig més que parlar de mi.
Aquest judici, per la seva part, es converteix en una finestra a les meves creences: crec que les persones que només parlen de si mateixes són unes cregudes, unes arrogants i es creuen millor que els altres. Toma ya! Encara et preguntes per què em fa tanta por aquest canvi?

Malgrat tot, després d’un any fent aquest exercici (no et pots imaginar quantes vegades he hagut de canviar el subjecte de les frases en aquest post mentre l’escrivia), m’he adonat que em sento millor amb mi mateixa quan em poso en la primera línia.

Parlar en primera persona em fa sentir coratjosa

Sé que el que dic és la meva opinió i que tu pots estar en contra. I, tot i així, tinc el coratge de dir que aquestes són les meves opinions i que te les estic posant al davant.

També és un exercici de vulnerabilitat

Cada vegada que assumeixo la responsabilitat de què el que et dic és el que jo penso, el que jo sento, m’estic mostrant davant teu sense l’armadura de la tercera persona, de la Veritat Compartida.

Això em fa sentir morta de por

No t’ho negaré. Perquè si tu no estàs d’acord amb el que dic des de la meva vulnerabilitat, ho veig com que no estàs d’acord amb mi en el nivell més profund del meu ésser… Però això ja és un altre judici i una altra creença que deixaré per un altre dia…

I val la pena

Perquè sé que estic fent un esforç per tal de ser coherent amb allò que considero important a la vida, com ara tenir coratge i assumir responsabilitats.

I tu, com t’expliques davant dels altres?

M’encantarà llegir-ho als comentaris!